Manllev el títol a Amadeu Corbera que, abans, durant, i després de ser el president del GOB- Mallorca, ha insistit en aquesta idea [1]. Devia ser el 8 de maig at que Amadeu Corbera escrivia a la xarxa X: "Repetim: els ecologistes sempre tenim raó i sempre ens la donen tard". La piulada -o com es digui ara- venia acompanyada de la captura d'un titular de premsa on es podia llegir: “Prohens et que cal restringir l'arribada de turistes: Les Balears han arribat al seu límit", i es completava amb un subtitular on s'afirmava que la presidenta assegura que obrirà espais de diàleg per evitar la saturació.

Ambdues coses, les declaracions de la presidenta autonòmica i la reivindicació de la raó dels ecologistes, permeten fer alguns comentaris sobre els malestars causats per la turistificació de les Illes Balears i un apunt sobre memòria històrica de l'ecologisme. Vegem:

1. Sense decreixement, els malestars creixen

El govern autonòmic i les principals institucions locals (Consells Insulars i Ajuntaments) governades pel PP i VOX no pretenen obrir espais de diàleg per evitar la saturació turística ni, molt menys, engegar una política holística de limitacions turístiques. Senzillament, han detectat que el malestar social per la massificació és profund i creixent. Fa unes setmanes el conseller de turisme del Consell de Mallorca afirmava que "Mallorca está en cabreo preventivo", és a dir, reconeixia una evidència fins ara negada: l'existència de cabreig (l'adjectiu "preventiu", és sobrer i un doi car, sociològicament, "cabreig preventiu" no existeix). Els fenòmens de massificació són els efectes i no la causa del malestar i del cabreig social. La causa, com està sobradament demostrat, és la turistificació [2]. Posar límit al volum i créixer en valor sembla ser un dels hits, almenys per a aquest estiu, de la turismofília industrial per tal d'elititzar la turistificació. Més luxe és agreujar els problemes vitals dels residents provocats per l'excés de turisme, per l'hiperbòlic monocultiu turístic.

Un altre dels hits que escala posicions és el de "gestionar la massificació" perquè els i les residents tornin "sentir-se visitats i no envaïts". Tot apunta que la peça fonamental d'aquesta gestió és l'ampliació d'infraestructures ja existents (aeroports, ports, infraestructures viàries, etc.) i construcció de noves (més aparcaments "dissuasius" (sic) de cotxes, amb la consegüent invasió de ciment del sòl rústic, etc.). Afegim-li com a element per a gestionar la massificació l'augment de la despesa pública per continuar amb la perversió de la desestacionalització. El conseller de turisme del Consell de Mallorca, a l'entrevista esmentada, apunta: "Tengo muy claro que hemos de cambiar el modelo de promoción. No tenemos un problema de demanda, sino que hemos de repartirla correctamente". En qualsevol cas, una vegada consolidat el model turístic neoliberal de plataforma impulsor de la indústria del lloguer vocacional, ha desaparegut la possibilitat de gestió pública dels fluxos turístics en el marc de zones turístiques predeterminades com a tals, reservant les zones residencials per a els i les residents. Aquest va ser un model que durant dècades va funcionar a Mallorca com a apaivagador de malestars socials.

En definitiva, les declaracions de la presidenta autonòmica que provocaren el missatge de reivindicació de coherència de l'ecologisme no eren altra cosa que un bla, bla, bla... Res de nou. El vicepresident i conseller d'economia, hisenda i innovació -i home fort del govern autonòmic- a mitjan desembre at a la pregunta “La saturación turística se perfila como el gran reto del futuro a 25 años. ¿Deben establecerse límites? ¿Cuáles? ¿Cómo">[2] “La turistificación consiste en el proceso de trasformación socioespacial como consecuencia de un crecimiento tal de las actividades turísticas, bajo la hegemonía del capital, que hace que toda la vida económica y social se vea subordinada a estas, desplazando otras necesidades y usos”. Font: Cañada, E.; Murray, I. Marie dit Chirot, C. (eds.) (2023) El malestar en la turistificación. Barcelona: Icaria Editorial, pàg. 7.